Derniers jours de classe au Serpis

+Les élèves de 1ESOA préparent leurs interprétations 

Les élèves de 1ESOB en pleine interprétation

 

Bonnes vacances à tous et à toutes

Le tabagisme

Une circulaire parue au Journal officiel détaille cinq mesures supplémentaires destinées à faire diminuer le tabagisme en France qui cause encore la mort de 60.000 personnes par an.

1- Interdiction de la vente aux mineurs. 
2- Restriction sur les cigarettes aromatisées. 
3- Interdiction des bureaux de tabac en «zones protégées».
4- Interdiction de la vente du tabac dans les galeries commerciales.
5-Renforcement des mesures de contrôle.

Je crois que c'est une idée très bonne parce que le tabac est très dangereux et nous devons contrôler leur vente. Aussi, je pense que nous avons besoin de plus de campagnes de sensibilisation por dire que le tabagisme n' a que des inconvénients .

L'amour était trop pesant

45 tonnes de cadenas d'amour ont été retirées du pont des Arts à partir le 1er juin 2015. Entre 700.000 et un million : tel est le nombre estimé des cadenas s'étant accumulés au fil des années sur le célèbre pont parisien. Heureusement pour les employés municipaux chargés de l'opération, leur retrait ne s'effectue pas à la pièce, mais en enlevant carrément les grilles.

Source: nouvelobs.com

Andrea gagne le Sambori

Andrea Lázaro, élève de français de 1º de Bachillerato et rédactrice de ce blog, a gagné le premier prix de la Communauté Valencienne au concours SAMBORI, de création littéraire en valencien.

Félicitations, Andrea!!!!

Voici le récit d'Andréa. À lire absolument

DELIRIS

Serà de nit i estaré asseguda en el terra del balcó. Estarà tot fosc i no veuré res, però no m'importarà perquè no hi haurà res a veure. Potser aguaite des del balcó i cride al buit, perquè volia volar i em vaig enrecordar que em van arrancar les ales. M'asseuré novament sense veure res i el fred de la paret em doldrà en les ferides, i se sentirà bé, sabrà a vida.

Et cridaré.

-Vés-te’n! Es que no et dónes compte que ja no eres més que tinta?Tu no te n'aniràs perquè realment mai vas estar ací, i seguiràs acompanyant-me mentre sigues absència. Seràs el deliri d'una nit, quan estiga borratxa de dolor. I seràs la ressaca del dia de després, quan em desperte i em dolga la llum i la vida, i la soledat dels meus llençols. 

-Per què no em deixes?

Et preguntaré mentre plore a fosques, perquè no cal veure per a fer aigua l'ànima. I somriuràs enmig de la teua absència i el meu cor botarà en un batec a la vista dels teus llavis. T'acostaràs mentre tremole i em murmuraràs mentre sospire. Sentiré les teues paraules cremant-me en els llavis, que s’encendran sense la teua calma. I la teua veu sonarà com en els meus somnis, amb la seguretat de qui se sap vencedor, amb la nostàlgia d'una pèrdua i la melodia dels “tant de bo” que van ser la nostra cançó. 

I t'escoltaré, palpitant en els meus llavis.

"Perquè no deixes que me’n vaja".

I soltaré tot l'aire dels meus pulmons marcits, i riuré. Riuré perquè no hi ha res més trist que riure d'amargor. Els meus punys sagnaran sobre la paret i els morats formaran constel·lacions. 

No eres més que el deliri de la teua pròpia absència quan estic borratxa de dolor.

Ja no estaràs amb mi, i desitjaré que alguna vegada hagueres estat. Perquè seràs eixa aparició que viu en el meu cap i voldré que te'n vages, però no te n'aniràs perquè sóc jo la que et retinc.

Llavors et demanaré perdó, balbucejant com una xiqueta menuda. Em faré un cabdell en la meua jaqueta i intentaré trobar calor a pesar de la teua distància. Et demanaré perdó per no ser prou, per deixar que els meus dimonis criden massa i desperten als teus. Et demanaré perdó per no haver sabut traure't del teu infern mentre jo em cremava en el meu. Et suplicaré que et quedes, com siga, però que puga sentir-te. Et diré que no sé estimar d'una altra manera que no siga devastadora, com l'huracà. Que no sé estimar amb una intensitat menys destructora. Les meues llàgrimes no em deixaran quasi parlar, però t'ho diré tot. Et diré que dol saber que no passe ni una sola vegada pel teu cap mentre en tu s'inspiren tots els meus versos. Et juraré que quasi vomite cor gelat eixe dia en què quasi et destruïxes, i que em va entrar un atac de pànic davant de l'espill perquè no podia anar i abraçar-te per a ofegar en les meues ferides la teua pròpia sang.

Eixa nit et diré en mitat del meu deliri que sóc molt bona mentidera, que no em cregues quan et dic que tot està bé, que calles quan et diga que no em fas falta. I continuaré plorant perquè mai plore i necessitaré quedar-me seca, sense vida.

Tu estaràs darrere de la meua cortina de llàgrimes, amb la teua rialla i els teus llavis. I quasi podré sentir la teua suavitat mentre em desfaig. 

I t'escopiré la meua humiliació a la cara. Et colpejaré amb punys d'ira, de tristesa, de fred i absència. Em sentiré tan estúpida, tan destruïda, que eixa nit no seré més que trossets trencats de res. Seguiré asseguda en el terra del balcó i sentiré que en eixe costat la vida es ralentitza. Continuaré sentint el fred en la meua esquena, i el dolor d'unes ferides que em recorden que encara visc però que no puc volar. Sentiré la teua respiració pausada mentre t'acostes a mirar-me de prop, apartant a manotades la foscor. Acostaràs la teua cara a la meua, no em deixaràs quasi respirar. Sentiré la calor de la teua vida mentre la meua es refreda i sabré que estàs ací quan senta la teua respiració enredrant-se amb la meua i el meu cor s'oblide de bategar.

Ho veuré en els teus ulls. Sabré llegir en ells la meua derrota. I lliscaré junt amb les meues llàgrimes per la paret. Veuré la meua sang en ella i la besaré. 

-Vés-te’n! Es que no et dónes compte que no eres més que una al·lucinació del dolor? 

Per descomptat, tu no te n'aniràs, perquè encara que vulgues jo no voldré que ho faces. Només estaràs ací, a una distància ridículament escassa de mi, i no podré tocar-te perquè ni tan sols estaràs realment. Jo seguiré borratxa de nostàlgia i continuaré cridant i plorant, partint en trossets la foscor. No sentiré més que buit i continuaré balbucejant perdó.

Perdó per ser jo. Perdó per no ser prou. Perdó per la distància. Perdó per l'absència. Perdó per no saber parlar. Perdó per no ser perfecta. Perdó per no meréixer la pena. Perdó per escriure. Perdó per voler córrer i no ser capaç. Perdó per no ser fort. Perdó per saber mentir. Perdó per plorar, per trencar-me, per tallar. Perdó per somriure quan vull morir-me. Perdó per no haver sabut acaronar amb dits suaus els teus dimonis. Perdó per ser foscor, perquè no vaig nàixer amb llum. Perdó per retindre't. Perdó per fer que visques en el meu cap. Per pensar-te. Perdó per estimar amb la vida quan se m'escapa entre les mans.

I no seré més que això. Una massa tremolosa plorant perdó en la foscor d'un balcó.

I saps? Et veuré ací, enmig de les meues al·lucinacions, i m'acostaré. Continuaré sentint la teua absència cremant-me en els llavis i et rodejaré amb els braços de qui ja no té força ni per a sostindre's. T'estrenyiré entre ells amb cura (les al·lucinacions són fràgils, poden partir-se) i enfonsaré el nas en el teu coll mentre sent el teu cor absent bategar sobre el meu. I sentiré la teua olor encara que no puga. I oldràs a dolor, a pluja, a llibres i a música. Tindràs el sabor salat de les llàgrimes entre els meus llavis, i em riuré d'alleugeriment. Amb l'alleugeriment de qui ja no té res a guanyar. Et preguntaré si ella, la dels ulls de gata, pot escriure't epopeies d'eternitat callada, però no voldré que respongues. No voldré saber-ho. I creuré que et sostinc mentre ets tu el que ho fa, perquè ja no queda vida en el meu cos que puga mantenir-me en peu. Em quedaré ací, sentint la teua olor a música, mentre tu no et mous, perquè res d'açò està bé. Saps que tot açò és malaltís. Però, saps? Sentiré el teu cor absent bategar sobre el meu i acaronaré les teues mans amb els rovells trencats dels meus dits. I les col·locaré sobre la meua esquena, just on pugues sentir els meus ossos. I tocaràs el punt exacte en què naixien les meues ales i sentiré com creixen. Enmig de la meua al·lucinació em sentiré viva per primera vegada en molt de temps. Llavors, allunyaràs les teues mans i es detindrà el temps. Les meues ales deixaran de créixer i mai podran alçar-se. Mai.

I et retindré uns segons més, amb l'egoisme del suïcida. A penes et fregaré la galta amb les meues pestanyes i serà com l'aleteig d'una palometa ferida. I sabré en eixe instant que tot està malament, però t'abraçaré tan fort que em trencaré una vegada més entre els teus braços. Sabré que ja no queda res pel que lluitar quan t'evapores. Quan cride que no te'n vages i et desfaces entre les meues mans. Quan l'olor a música, a llibres, a pluja i a vida es faça cada vegada més tènue. Quan plore i m'enfonse una vegada més en la corba suïcida del teu coll i el meu cor deixe de bategar en clavar els meus ulls en els teus. Veuré les teues parpelles aletejar amb la força de l'huracà i sabré que t'he perdut. T'estrenyeré amb el meu últim sospir entre els braços i perdré la vida entre els teus llavis quan somrigues com sempre. Escoltaré la teua veu com el d'una ràdio distorsionada i serà tan bella que tornarà a bategar entre els meus llavis. I desapareixeràs, com qui mai va estar. Te n'aniràs, perquè no ets més que una al·lucinació nascuda del dolor.

Serà de nit i estaré asseguda en el terra del balcó. Estarà tot fosc i no veuré res, però no m'importarà perquè no hi haurà res a veure. Perquè te n'has anat i ja no hi ha res a veure. M'alçaré, nadant en llàgrimes, i em posaré de randes sobre el balcó. Ballaré al ritme de la teua absència, com un ocell suïcida i deixaré que l'aire fred em talle el poc que quedava sencer en mi. Aguaitaré al buit i cridaré. Li somriuré com se li somriu a un vell amic i em llançaré.

Em tiraré al buit, perquè ja no queda res a guanyar. Perquè ja no tinc res a perdre. Ploraré i riuré mentre em desfaig com la bromera en l'aire.

I seré exactament això. Bromera.

Eixa nit estaré tan desfeta, que no seré més que trossets trencats de res surant en l'aire.

És el més bell que pot ser algú a qui li van arrancar les ales. És el més bell que pot ser algú a qui l'amor se li va evaporar entre els dits. 

Així vola un àngel sense ales.